Neix un titella

gener 21, 2013  |  Escola d'Art
Neix un titella

Estava amb la Triona, una amiga irlandesa, a la costa Carib de Colòmbia quan vam tenir la idea. M’agraden molt els contes i les llegendes, i arreu on vaig intento explicar-ne algun dels que em sé, i després demano que me n’expliquin un. Allà però, encara ningú me n’havia explicat cap. Fins i tot algun cop m’havien preguntat què volia dir un conte.

Aquell dia, mentre ens balancejàvem a una hamaca enfront del mar, la Triona feia ganxet i jo, després de comentar el que ja us he dit, li llegia algunes llegendes colombianes d’un llibre que havia tret de la biblioteca. N’hi havia moltes, i de molt boniques! Era una llàstima que la gent de la zona no les recordés.

Encara no sé explicar com va anar tot plegat, però en acabar el dia, ja teníem escrit el guió per un espectacle de titelles sobre una llegenda del carib colombià: “El hombre Cayman”. D’allò que teníem a mà (un ganxet, llanes, cotó, paper de diari i robes velles) en va néixer el primer personatge: Doña Pancha, una autèntica dona caribenya, que és clar, ràpidament connectava amb el públic, i era ella qui, des del seu restaurant, narrava la historia. La resta de personatges els vam improvisar amb material reciclat i, fins i tot, alguna fruita a la que hi enganxàvem uns ulls. Amb aquest espectacle vam viatjar pels poblets de la zona més rural de la costa carib. Fèiem la representació a l’escola, a la botiga del poble, a l’església, a la finestra de casa la doctora; allà on ens proposessin. La reacció sempre era la mateixa: aquell públic que abans de començar la funció estava tan mogut i excitat, quedava submergit en un profund silenci durant la representació. En acabar, quan sortíem a saludar, ningú aplaudia. Seguien com hipnotitzats, bocabadats i amb la mirada fixa al lloc per on havien sortit els titelles. Era el primer cop que veien titelles i no crec que haguessin vist cap altre espectacle. Tot seguit trèiem els titelles per tal que els poguessin saludar i tocar. Abans, però, d’atrevir-se a establir-hi cap contacte, sempre ens demanaven que demostréssim que no feien mal i la prova que proposaven era a tot arreu la mateixa: si introduíem la nostra mà dins la boca del titella i no rebíem cap queixalada, llavors tots quedaven convençuts de les bones intencions de Doña Pancha i els seus companys. Ara sí, ja tots volien abraçar els titelles. A vegades, després de l’espectacle fèiem un taller de construcció de titelles amb materials reutilitzats: anàvem a recollir-los a la platja, on el mar escopia objectes de tota mena, o demanàvem que ells mateixos portessin coses de casa (mitjons, ampolles de plàstic, oueres, etc.).

Les reaccions dels adults eren diferents. Alguns ens felicitaven “muchachas, ustedes hicieron un milagro, el mismo que el televisor hace todos los días, pero esta vez fue en vivo”. Altres ens preguntaven on podien comprar aquests ninots que parlaven sols. Més endavant, quan ens trobàvem entre la comunitat afro-descendent de la costa del Pacífic colombià, vam crear un espectacle d’educació ambiental sobre el viatge d’una tortuga de mar, en col·laboració amb el Proyecto Golfina de conservació de tortugues marines. Allà vam conèixer a Doña Alicia, una cuinera que s’assemblava molt al nostre titella Doña Pancha. La cuinera Doña Alicia des de bon principi, va girar l’esquena als nostres titelles argumentant que “esos muñecos que hablan solos son cuestión de magia negra, mi hijita”, altres cops l’havíem sentit dir “esa Doña Pancha es una embustera. El dia que va descobrir que no era més que un titella, va venir amb posat reconciliador i ens va confessar que, com que veia que s’assemblava tant a ella, creia que també podia saber el que ella pensava i sentia, i tenia por doncs, que Doña Pancha, en les seves actuacions expliqués a tothom els seus pensaments.

Alba Serrat
Titellaire i professora de l’Escola Municipal d’Art de Cassà